Diari de cria. Neopsephotus bourkii III.

Avui tinc males notícies.

Al arribar, ja he sospitat quant he vist als dos pares fora del niu. Llavors al mirar dins, he vist al petit mort.

No debia fer massa estona, segurament durant la nit i no tinc ni idea que pot haver passat.

És una pena i hem feia molta il.lusió.

Aquí poso la última foto del pollet:

Diari de cria. Neopsephotus bourkii II.

Després de deu dies, el petit està perfectament.

Ho vaig veure ahir al descolgar el niu. El petit ja s'aguanta de peu i la mare calenta el niu.

De la resta d'ous, tal com pensava, no en sortirà res.

M'ha sorprés molt la brutíssia que hi ha al niu, tot i que hi ha material absorvent.

El mascle continua cuidant-los als dos perfectamente i també passa molta estona dins del niu.

Per últim, com he decidit anillar el petit, estic a l'espera de que m'arribin les anelles que m'ha enviat una amiga, "MariBicho" del foro de loroadictos.

Quan arribin, despenjaré un altre cop el niu, el netejaré, anillaré al petit i serà el primer cop que l'agafaré.

Diari de cria. Neopsephotus bourkii I.

A partir d'ara, he pensat que seria interesant afegir un diari de cria.

Així els primers en inagurar el "diari de cria" seran els bourques.

Després de 18 dies d'incubació, on la femella, Ginger, no s'ha mogut del niu i ha estat el mascle, Fred, el que se n'ha cuidat de tot, ha nascut el primer petit.

Ara la femella tampoc es mou i el mascle és queda també força estona dins del niu. El petit sembla que està molt bé.

De la resta dels ous, penso que no en sortirà res, però ja veurem.

Aquest és el petit amb 3 ó 4 dies de vida:

Periquito de Bourke.

Aquesta setmana ha nascut a casa, un periquito de bourke rosa, opalí (neopsephotus bourkii) i per tant vull incloure un comentari d'aquesta espècie per als que no la coneguin.

Originari de l'interior d'australia, de 18 a 23 cm d'alçada, de color marró, blau i tons rosats, té dimorfisme sexual en les mutacions ancestrals i en les que no apareix la mutació opalina. Els mascles tenen una ratlla blava damunt dels ulls. A més son més grans de tamany que les femelles, tenen els color més vistosos i intensos i el cap més gran i allargat.

Els aborígens l'anomenaven el periquito nocturn per la seva costum de tenir més activitat a la sortida i la posta de sol, estan durant l'altra major part del dia més parat i endormiscat. El desconeixement de les seves costums fa que molta gent els califiqui de poc actius o apàtics.

Degut al greu perill d'extinció en que va estar a principis del s. XX, encara avui en dia s'inclou en l'apéndix II de CITES.

El bourkii, va estar considerat durant molt de temps com una espècie més dins el gènere dels neophemes fins que les evidències (colors, costums, genètica) van fer que és crees per a ells solsament un gènere nou; els NEOPSEPHOTUS, neo=nou + psephotus.

El nom de bourke fa referència al governador australià Sir Richard Bourke.

Dins dels "periquitos de la herba" (grass-parakeet) australians, és l'únic de color marró. Els seus colors tant diferents, és una de les qualitats més apreciades pels criadors juntament amb la multitud de mutacions que han aparegut i que encara avui estan apareixent.

Sense cap mena de dubte els exponents i principals criadors estan a Holanda, on han aparegut totes les últimes mutacions; fallows, spangle, píos, inos,.... amb colors tan diferents; rosa, blaus, grisos, violetes, verds, blancs......

No destructius, silenciosos, pacífics i afables amb qualsevol altra espècie, fàcils de cuidar i criar, fan del bourke una au molt apreciada.

Geneticament parlant, no s'han pogut aparellar mai amb cap neophema ni cap altra espècie per tant tampoc se'n coneixen híbrids. Les mutacions poden ser dominants, recessives o bé lligades al sexe.

A diferència d'altres aus, en la formació dels colors i mutacions als bourkes i intervenen diversos pigments a més de l'estructura. D'aquí que s'obtingin mutacions noves i s'utilitzi en lloc d'una taula de cria (bidimensional) una matriu (tridimensional) per incloure tres factors; els pigments, psitacina i melanina, i un factor d'estructura. D'aquesta manera inclús és poden preveure noves mutacions però es requereixen coneixements més avançats de genètica, el que fa encara més interesant la seva cria.

Parella de bourkes rosa o opalins pares del nounat:

Origen, història, etimologia i curiositats.

ORIGEN I HISTÒRIA:

El periquito (Melopsittacus undulatus) és l'única espècie del gènere australià dels Melopsittacus. Dins dels psitàcids, pertany a l'ORDRE: Psittaciformes, FAMILIA: Psittacidae, SUBFAMILA: Psittacinae.

El seu origen es pensa que prové de la "tribu" Platycercini, considerada com una sub-familia dels "Platycercinae" que agrupa els petits i mitjans lloros natius de australasia i el continent australià de cua plana.

El periquito habita les zones seques d'Australia desde fa més de 5 milions d'anys.

El primer cop que és nombra l'espècie, és al llibre de George Shaw, "Naturalists Miscellany" l'any 1781. Però fou John Gould qui va aconseguir portar les primeres aus vives a Anglaterra.

No va se fins l'any 1855 i per casualitat, quan la comtessa Schwerin d'Alemanya va criarlos en captivitat oferint-los com a niu un coco.

A partir de llavors, es van començar a criar en grans quantitas i van apareixer les primeres mutacions.

ETIMOLOGIA:

Respecte al nom científic:

El gènere MELOPSITTACUS prove del grec i significa "lloro melòdic". L'espècie UNDULATUS, deriva del llatí "undulated" en referència a les seves marques alars.

Respecte al nom comú:

En el mon hispà, el periquito també se l'anomena "perico" i és conegut com a periquito australià o periquito ondulat que deriva del francés "perruche ondulée". Popularment també s'anomenen cotorres o cotorretes, especialment al mon anglosaxó amb el terme "parakeets", fent referència als lloros mitjans i petits de cua plana.

En anglés la traducció és "budgerigar" o abreviat "budgie".

L'origen de la paraula anglesa "budgerigar" s'obté de la llengua dels aborigens australians "Kamilaroi", BUDGERY traduida com "bon/bo" i GAR com "cacatua". Així doncs, els aborigens s'hi referien com a "bon menjar".

CURIOSITATS:

Es calcula la població a Espanya de periquitos és d'uns deu milions.

La primera mutació que va apareixer fou la groga l'any 1872 a Belgica.

Un periquito de nom "Puck" amb 1.728 paraules té el rècord de l'au amb més vocabulari del mon i a més era capaç de crear frases. Va morir l'any 1994 a l'edad de 5 anys i encara avui dia ningú a superat la seva marca.

Més informació i videos de Puck a: http://www.birdwithmostwords.com/

Foto de Puck de l'anomenada pàgina:

Aclaració.

Al rellegir l'artícle sobre els "arcoiris", me n'he adonat que he començat la casa per la teulada. Això m'ha fet replantejar l'ordre de publicació dels artícles sobre varietats i genètica.

Penso que lo correcte és començar amb una mica d'història i després, seguint aquest ordre; unes nocions bàsiques de genètica, línies i factors de colors, varietats "bàsiques", després varietats menys comuns o rares i per últim els conjunts de varies varietats, varietats sumades.

Justament els "arcoiris" es un sumatori de diferents varietats, tal com podeu veure.

També vull recalcar que a partir d'ara, hi ha la mateixa versió del blog en castellà (doble feina per mi).

Cria de periquitos III. Allotjament i alimentació.

Els periquitos en estat salvatge crien en èpoques d'abundància alimentaria per tal d'assegurar la supervivència dels petits. Per tant, la alimentació és molt important en la cria.

Per als periquitos qualsevol barreja de llavors que tingui com a base el mill serveix. Aquí cada criador te la seva "formula". També els encanten les verdures, especialment els espinacs i l'enciam. De plantes silvestres, la dent de lleó també és molt bona.

Com a suplements un os de sípia, per aportar calç que serà necessari en la formació dels ous i una pedra mineral que conté vitamines. També han de tenir terra o un trinxat de closques que picaran i menjaran, per tal que pugin digerir bé les llavors a l'estómac, que la podem esbarriar pel terra de la gàbia o bé posar-lo en una menjadora.

Una molt bona base alimentaria és la clau per una cria sana, doncs preparem les aus per al desgast que tindran, ja que en captivitat tenen molta més descendència que en estat salvatge.

Així doncs, com en captivitat sempre disposen d'aliment, podríem dir q sempre hi estan disposats si la temperatura acompanya.

Os de sípia i grit:


A continuació, la incitació a la cria es fa posant a la parella un niu. Aquest sol ser normalment de fusta, rectangular d'uns 20x15x15 cm, amb un orifici d'uns 4-5cm de diàmetre per la entrada i aconsello una cavitat rebaixada al terra, per tal que els ous no rellisquin per tot el niu, disposada al cantó oposat del orifici d'entrada. Qualsevol niu d'agapornis també serveix.

La gàbia aconsello sigui com més gran millor, però amb unes mides de 60x40x40 n'hi ha suficient. Les femelles solen ser molt competitives i per això, si veuen com crien, aumenta l'instint de cria. Per tant es aconsellable posar les gàbies de cara.

M'agradaria destacar la importancia de que els posadors siguin forts i estables, ja que sinó al mascle se li fa molt difícil la còpula amb la femella, doncs son una mica patosos i especialment els primerencs. Com a consequència d'això, obtenim molts ous que no son fèrtils.

Aquest si poden ser rames d'arbres molt millor, ja que son irregulars i afavoreixen el desgast de les ungles. Sempre d'arbres no resinosos i evidentment que no siguin tòxics. En cas de que siguin de compra, aconsello una sigui rodona i l'altra quadrada d'uns 1,4 cm de diàmetre.

Per últim, la separació ha de ser suficient perquè les aus puguin estendre les ales al volar. Una disposició bona seria tal com es mostra a continuació en una gàbia de 60x40x40:

En cas de criar en una voladera amb varies parelles, hi ha el risc que les femelles matin les cries de les altres o bé que tirin al terra o trenquin els ous. A més així no podem fer una cria seleccionada, ja que no sabem qui s'emparella amb qui o si ho fan entre familia, doncs en epoca de zel les femelles poden ser cubrides per diferents mascles.

Per últim, en la cria en voladera, el nombre de nius ha de ser el doble que parelles hi hagui dins, sinó les baralles de les femelles pels nius son molt habituals. Per tant, personalment desaconsello aquest sistema a menys que la relació parelles x espai de la voladera sigui molt gran.

Cria de periquitos II. Anglesos vs australians.

Dins del mon dels periquitos, trobem dos “tipus” ben diferents entre ells, que ja a simple vista és veu la diferència; els anglesos i els australians o comuns.

Els anglesos no estan a la natura en estat salvatje i son el resultat d'una cria seleccionada per tal d'obtenir una au basada en uns criteris d'un “Standard” d'estètica.

Els australians o comuns, són els que estan en estat salvatge, majoritariament de color verd, d'un tamany més petit i també més actius.

Pel que fa a la cria, comentar que no hi ha cap problema a criar comuns amb anglesos, doncs son la mateixa espècie, encara que molt diferents tant de tamany, com de forma o caràcter. Així doncs, d'aquesta cria obtindríem aus de major tampany que els comuns i més petit que els anglesos.

Anglès vs australià:

Periquitos "Arcoiris".

Dins de les varietats de periquitos, n'hi ha una que té un especial interés entre els criadors, tant per els seus colors vistosos com, i també encara que pugui sonar estrany, per la dificultat que entrau criar-ne.

Els "arcoiris" és un conjunt de varietats agrupades en un sól ocell. Així doncs un periquito blau, opalí (sense marques a la nuca), cara groga i ales clares és un "Arcoiris".

Del blau pot ser tota la seva gama; blaucel, blaucel violeta, violete, cobalt, violeta de cobalt, malva o malva violeta.

També pel que fa referència a la cara groga potser també cara dorada.

Espero us agradin, a més aquest de la foto és violeta i canela. Al mitg, dos "arcoiris":

Cria de periquitos I. Sexar les aus.

Aquest és el primer "article/consell" d'una sèrie, que fa referència a la cria de periquitos.

És tant per aquell que vulgui iniciar-se a la cria dels periquitos, com pels aficionats o criadors, on espero puguin trobar alguna cosa que potser encara no sabien.

Està basat en la meva experiència i en el que he pogut llegir o parlar també amb d'altres criadors.

Previs, el sexe dels periquitos:

El primer que hem de fer, és assegurar-nos de que tinguem una PARELLA, doncs, no son pocs els casos en els que no s'identifica bé el sexe dels periquitos. Com ja deveu saber, és distingeix per el color de la cera (la part superior del pic, on hi ha els orificis nasals). Normalment blau per las mascles i marró per les femelles.

El problema arriba quan parlem de joves o de varietats on els mascles no tenen la cera blava sinó rosa intens. Com les varietats ino (albins i lutins), lacewing, pío danès o ressesiu, fallow, etc... En aquestos casos son molts els venedors/criadors d'aus que es confonen venent com a femelles el que son en realitat mascles.

En el cas de les femelles joves o bé que no estan en zel, el color de la cera és marró fluix, blanquinós o inclús blavós amb les vores dels orificis nassals blancs.

Els joves de pocs mesos, no tenen la cera definida però podem arriscar-nos basant-nos en que els mascles la tenen de color rosa o violeta en la seva totalitat i les femelles solen tenir alguna marca blava als orificis nassals notant-se diferents tons en la cera.

En cas de dubtar del sexe d'una au, la millor manera per sortir de dubtes en aquestos casos és una foto i posar-la en un fòrum de criadors.

Ceres de femelles:

Ceres de mascles:

Ceres de joves:

Objectius AUS.CAT.

Salut,

Degut a que mantenir la pàgina web em costa força feina, (doncs l'html és més lent) i tampoc vull que aquesta pàgina sigui tant "estàtica", he decidit utilitzar la tecnologia de blogs per tal que sigui més dinàmica, actualitzada i activa.

Així doncs, utilitzant el blog, espero canviar tot això i que aquesta pàgina sigui un punt de trovada per tots els amants de les aus.